Després de la Sentència del Tribunal Suprem de data 23 de desembre de 2015 per la qual es declarava la nul·litat de la clàusula hipotecària que estableix que les despeses de constitució de la hipoteca aniran a càrrec del prestador (consumidor), han estat moltes les sentències de tribunals de 1ª Instància i Audiències Provincials, que han anat modulant i interpretant la jurisprudència del Tribunal Suprem, sense que hi hagi un criteri uniforme.
Així, existeixen diferents resolucions segons el concepte de la despesa reclamada, ja sigui de taxació, gestoria, Notaria i Registre de la Propietat o Impostos/AJD.
- Pel que fa als impostos de AJD, són una minoria els Jutjats que estan concedint al consumidor la devolució de les despeses generades per aquest impost, ja que si bé es podria considerar una clàusula abusiva, la seva nul·litat implica que en el seu defecte s'hagi d'aplicar el que estableix la llei que regula aquest impost. En aquest sentit, l'article 68 del Reglament de l'Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (Reial decret 828/1995, de 29 de maig, estableix que quan es tracti d'escriptures de constitució d'un préstec amb garantia hipotecària se considerarà subjecte passiu d'aquest impost al prestatari (consumidor). És a dir que si el Jutge declara com a no inclosa la clàusula d'atribució de despeses, la llei imposa al consumidor, i no a l'entitat financera, l'obligació del pagament de l'Impost. Tot i això, a la província de Girona, trobem que l'Audiència Provincial accepta plenament el criteri del Tribunal Suprem, acordant el pagament dels impostos a càrrec de l'entitat financera (SAP GI 188/2016).
- Pel que fa als honoraris de notaria, la majoria dels Jutjats estan decidint que el pagament dels aranzels del Notari siguin liquidats equitativament a ambdues parts, en estar tots dos interessats en l'elecció a escriptura pública del contracte. En aquests casos, els tribunals condemnen al banc a restituir al client la meitat dels honoraris de notari.
- Pel que fa als aranzels del registre de propietat, la majoria de les resolucions judicials consideren que són les entitats bancàries les que han de fer-se càrrec d'aquestes despeses perquè els drets del registrador es pagaran per aquell o aquells a favor del qual s'inscrigui o s'anoti immediatament el dret.
- Pel que fa a les despeses de gestoria, els Jutges majoritàriament entenen que aquestes despeses corresponen per llei a l'empresari i que els bancs no aporten proves sobre la informació als consumidors, de forma clara i separada, del seu dret a designar conjuntament a l'empresa de gestoria o bé rebutjar la contractació d'aquest servei. Per tant els correspon als bancs abonar íntegrament les despeses de gestoria perquè la seva contractació va ser triada per ells i imposada als consumidors.
- Pel que fa a les despeses de taxació, hi ha pocs jutjats que sentencien a favor del consumidor. Els favorables a aquestes últimes mantenen que és una despesa pròpia de l'entitat financera que es duu a terme per verificar el valor de la finca que el client atorga en garantia del préstec i obliguen als bancs a retornar als clients les despeses de taxació argumentant que les entitats financeres van decidir unilateralment l'empresa que realitzaria la taxació necessària per poder en el futur acudir a un procediment d'execució hipotecària i, no obstant això, van carregar aquestes despeses als consumidors.
De tot això es desprèn la necessitat d'una segona sentència del Tribunal Suprem que estableixi jurisprudència i posi ordre en el desconcert existent en els tribunals més petits.
